Aquesta entrada,
tot i que no forma part de l’avaluació de l’assignatura de Mitjans, he sentit
la necessitat de compartir-la amb vosaltres per donar sentit a aquest blog de
quart d’Educació Infantil. A més el fet d’escriure m’ajuda a reflexionar, estudiar, construir i compartir els meus aprenentatges.
Com ja vàrem veure a l’entrada anterior, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, estan transformant la societat, la manera de treballar, de pensar, de comunicar-nos etc. i per tant l’educació necessita adaptar-se a aquests canvis i a noves necessitats de la societat digital.
Tots aquests
canvis a més, repercuteixen en la manera en que els joves no només es
relacionin, canvien la noció de temps, processin la informació d’una altra
manera, sinó que fan que abordin el procés de formació i instrucció des d’una
altra perspectiva. Boschma (2007) afirma que ha decaigut la autoritat com a
font de coneixement, hi ha una nova manera d’accedir a la informació i
l’ordinador s’ha convertit en una màquina social. Per una altra banda Jenkins
(2008) parla del nou entramat social i cultural que té tres noves
característiques: convergència mediàtica, cultura participativa i
intel·ligència col·lectiva.
Per tant, el
processament de la informació ja no és lineal sinó que és fragmentat,
discontinu e hipermèdia i disposem de molts recursos per arribar a aquesta
informació.
Per donar
resposta a les noves necessitats de la societat neixen eines com la Web 1.0
(1993-2003) o Web 2.0 (la versió més actualitzada i amb multitud de continguts
compartits mitjançant serveis d’interactivitat).
No hem resulta
gaire fàcil definir, amb les meves paraules, el concepte de Web 2.0 però segons
la lectura de Cabrero (2009) cal diferenciar tres grans perspectives per
definir aquest concepte. En primer lloc, implica una evolució
tecnològica-instrumental des de la Web 1.0 que implica passar d’una web
estàtica a una dinàmica, la qual no només tracta la lectura sinó també la
escriptura compartida y ja introdueix noves eines audiovisuals i de comunicació
més participatives i col·laboratives.
Des d’una
perspectiva més filosòfica entenc que no es pretén tecnificar l’escola i perdre
la capacitat de reflexió i crítica del sistema, sinó que aquesta visió fa
protagonistes als internautes y als continguts per damunt del disseny i que
allò important són les persones i no les eines que fan servir.
I des de la
perspectiva social entenc que hi ha una necessitat tant de realitzar continguts
i a més compartir-ho de manera col·lectiva. Personalment penso que més que una
revolució tecnològica, la web 2.0 és fruit de la necessitat de compartir
coneixement, de la intel·ligència col·lectiva, de la cultura participativa de
les quals fa referència Jenkins (2008). Es a dir, penso que les persones ens
agrada construir (no només aprenentatges sinó qualsevol cosa que impliqui
crear) i a més desprès volem compartir-ho amb els demés per tal de ajudar a qui
es pot trobar en el lloc on nosaltres ens em vist abans, també ens agrada
compartir opinions, col·laborar amb altres i cercar o oferir solucions a
plantejaments que ens puguin sorgir en el nostre camí.
Així mateix, la
Web 2.0 té una sèrie de característiques que segons Pardo (2007), Castaño i
altres (2008) són:
·
És dinàmica: els continguts
s’actualitzen constantment.
·
Són col·laboratives: són elaborades per
un grup de persones.
·
Són simples i intuïtives.
·
Poden ser utilitzades sense necessitat
d’instal·lar res a l’ordinador. La web és la plataforma.
·
Entorn amistós i interactiu.
·
L’usuari té la capacitat de gestionar:
què, quan i cóm publicar.
Per una altra banda estan les crítiques
a aquest moviment que són que el fet de fer ús d’algunes eines no garanteix la
participació, la innovació i la qualitat educativa, sempre ha de haver un
temps per a la reflexió i per últim que
no es suficient amb disposar d’unes eines sinó que també hi ha d’haver una
formació teòrica, si no és podem caure en un aprenentatge merament repetitiu.
Ara bé, podem utilitzar a l’aula qualsevol
recurs que trobem a Internet? On podem trobar recursos lliures per crear els
propis materials? Com sé l’ús que hi puc fer i quins drets tinc sobre allò que
puc produir? Per donar resposta a aquestes preguntes hem de parlar dels drets
d’autor i propietat intel·lectual.
En el meu cas particular, he de dir que
fins que no vaig cursar l’assignatura de Bases Didàctiques a primer de grau, no
tenia molt idea al voltant d’aquesta temàtica però gràcies a aquest bloc i a
l’assignatura vaig aprendre uns coneixements sobre els drets i la propietat
intel·lectual i amb aquest tema de l’assignatura de Mitjans i Recursos
Tecnològics he pogut ampliar. Ara sé quines imatges puc agafar i quin ús li puc
donar i també com citar a l’autor de la imatge que he fet ús.
Tornant al tema que ens ocupa,
segons Suvires i Galacho (2010), la
creació i utilització de recursos educatius en internet ha generat el nou
concepte de prosumidors, es a dir em
passat de ser consumidors a ser també productors d’informació. També ha generat
conflictes on abans no hi havia i per tant canvis en els drets d’autor, donat
la gran accessibilitat i varietat dels recursos digitals.
Així mateix, la revolució digital també
ha tingut conseqüències a les aules i al procés d’ensenyament-aprenentatge com
la incorporació de nous materials o la pròpia elaboració d’aquest per par dels
docents. Per tant, és important conèixer els principis bàsics sobre la
propietat intel·lectual, identificar fonts i recursos, utilitzar fons de
reutilització i difusió adequats.
Suvires i Galacho (2010) anomenen
propietat intel·lectual al conjunt de drets que protegeixen al autor i a una
altra series sèrie de persones com o entitats com intèrprets, executors,
productors o radiodifusors. Podem distingir en la titularitat o l’autoria donat
que mitjançant un contracte es pot cedir la titularitat d’una obra.
Segons Rodriguez (2003) hi ha dos tipus
de de drets, els morals i els patrimonials. Els drets morals de l’autor són
irrenunciables i inclouen publicar o no, si vol fer ús d’un pseudònim,
reconeixement i respecte cap a l’obra, accedir a l’obra encara que estigui en
possessió d’una altre, modificar l’obra i retirar-la del comerç. Els drets
patrimonials es poden cedir a un tercer i afecte a la reproducció, a la
distribució, a la comunicació pública i a la transformació de l’obra.
En quan a les llicències, podem dir que
són els usos que es poden o no es poden fer d’una obra. El copyright indica que una obra té tots els drets reservats i tot el
contrari és el Domini Públic. Però
també han aparegut llicències alternatives com Creative Commons que permeten
fer usos menys restrictius però conservant els drets sobre l’obra.
Hi ha sis tipus de llicències de
Creative Commons que sorgeixen de la combinació de quatre factors:
reconeixement, si es permet l’ús comercial, si permet transformar l’obra i com
s’han de compartir les obres derivades. Les sis llicències són les següents:
reconeixement (by), Reconeixement-NoComercial (by-nc),
Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual (by-nc-sa),
Reconeixement-NoComercial-SinObraDerivada (by-nc-nd),
Reconeixement-CompartirIguales (by-sa) i Reconeixement-SinObraDreivada (by-nd);
(al esquema annex a l’entrada s’especifica allò que permet cada llicència).
 |
| mapa conceptual elaborat a classe |
De les implicacions
educatives de la Web 2.0 parteix l’Educació 2.0 que implica un canvi de
perspectiva en diversos aspectes com passar del processament de la informació
lineal, seqüencial i jerarquitza al fragmentat, discontinu i hipermèdia, passar
de la transmissió de la informació a la construcció del coneixement, partint de
l’autonomia i l’autoregulació per a fomentar l’autoaprenentatge, a més ja no
s’aprèn només a l’escola sinó que també s’aprèn en situacions informals la qual
cosa fomenta l’aprenentatge col·laboratiu i interconnectat i tot això ha
provocat uns canvis de rols tant en alumnes com en docents.
Així mateix, ha
generat uns reptes fruit de les noves necessitats en l’àmbit educatiu com
l’aparició de noves estàncies de formació, més entorns tecnificats a disposició
de l’alumnat i del professorat, centrar la formació en l’alumnat, articulació
de l’aprenentatge en torn a allò sincrònic o asincrònic, formació de noves
competències i capacitats, alfabetització digital i la necessitat de configurar
xarxes de formació.
Per tal
d’afrontar aquest reptes i noves condicions socials, no es suficient amb la
alfabetització tradicional, per tant es necessari que l’escola treballi no
només les eines informàtiques sinó que l’alfabetització digital tingui un
caràcter crític i reflexiu, es a dir, coneixement, capacitat i actitud donat
que, actualment trobem tanta informació que hem de ser capaços de triar-la,
analitzar-la, produir-la i fer-la nostra. A qui no li ha passat alguna vegada
que ha cercat alguna cosa i li ha sortit 18 milions de resultats en 0,47
segons? Això és el que acaba de sortir
en google quan he cercat competència digital. Bé, hem de ser competents, tant
mestres com alumnes, i no sols aprendre a seleccionar la informació que cerquem
sinó també hem de saber fer ús d’aquelles eines que ens facilita Internet.
Els textos
escrits: bolgs, wikis...; l’àudio: podscats...; fotografies: flikr, instagram...;
vídeo: youtube... són elements que podem emprar amb les eines 2.0. en la seva
implicació educativa i la creació multimèdia.
Tots aquest
reptes i canvis en l’educació, no només afecten als continguts i als procés
d’ensenyament-aprenentatge sinó que també han provocat canvis en els rols
tradicionals del professor i dels alumnes.
 |
| imagen: https://flic.kr/p/7YKwTt |
El mestre jo no
és un transmissor de coneixement sinó que juga diferents papers en els entorns
d’aprenentatge en xarxa com:
· Amplificar: els coneixements del mestres
arriben a molta més gent mitjançant les xarxes socials comper exemple Twiter.
·
Mestre curador: preveu coneixements i
crea espais on els alumnes podem connectar aprenentatges i crear relacions.
·
Exploració activa: obri camins per donar
sentit a l’entorn social.
·
Filtra: selecciona els recursos més
efectius.
·
Engloba: revela i estructura el
contingut al llarg del curs i no per aldelantat.
·
El mestre com a model i presència i
identitat a les xarxes.
Pel que fa rol de l’alumne, també ha
canviat ja que la utilització de xarxes. Segons Cristòbal Suárez Guerrero a
l’article la función educativa del “otro” ,
tradicionalment només s’aprenia del mestre, ara amb Internet i totes les eines
que aporta, les parets de l’aula són es rompen per donar pas a diferents agents
educatius, altres accions educatives com compartir, conversar, col·laborar en
xarxa, tant amb especialistes com altres alumnes i d’una manera bidireccional.
Ara hi ha molts “altres” dels quals podem aprendre. I per això, penso que es
fonamental treballar la competència digital i la formació tant de docents com
alumnes per tenir una mirada crítica i reflexiva per tal de no creure tot allò
que podem cercar a la Xarxa.
 |
| mapa conceptual elaborat a classe |
En definitiva,
el haver treballat amb molta profunditat aquest tema 2, he conegut la Web 2.0 ja
que no tenia ni idea d’aquest concepte així que tot s’ha transformat en un nou aprenentatge,
tant com alumna com a futura docent.
És cert que
moltes de les eines, de les quals he parlat al llarg de l’entrada ja les
coneixia, algunes més i altres menys, algunes ja les he fet servir i altres no,
però tot aquest tema m’ha servit per contextualitzar i donar una fonamentació
teoria dels recursos que trobem a la Xarxa, de les seves implicacions educatives
i cóm extrapolar-ho a l’aula i he après com fer bon ús i compartir la feina d’altres
persones d’una manera ètica i des del respecte a la propietat intel·lectual.
Tots aquests
aprenentatges han transformat la meva perspectiva cap a l’ús de la tecnologia en
l’àmbit educatiu i cap al rol del mestre i del alumne, que també s’han vist
afectats per tots els canvis que les TIC han produït en la societat i dels quals,
com a futura mestra, he de ser conscient a l’hora de treballar a l’aula.
Aquí us deix
aquest vídeo de Manuel Area que m’ha ajudat molt a comprendre aquest tema.
Recursos i fonts
consultades:
Cabrero (2009)
Educació 2.0. Capítols 1 i 8.
Suvires i
Galacho (2011). Derechos de autor y propiedad intelectual en Internet.
La función
educativo del “otro” . Cristóbal Suárez.
El rol docent en
entros d’aprenentatge en xarxa. Traducció Siemens (2010).
